Necessites tan sols uns segons de conversa per adonar-te que sota aquella aparença de jove cantant revolucionari s'hi amaga molt més que unes simples consignes juvenils. Pep Roig té 17 anys i només fa un any que recorre el territori català com a cantautor, tot i això, ja s'està començant a guanyar un nom. Fill del Pla del Penedès, però resident a Barcelona,es confessa un enamorat de la comarca, i ens explica que tot i viure a la capital, fa més vida al Penedès que enlloc, ja que és on realment se sent com a casa.

- Creus que un altra món és possible?

Sí. Crec que el món és injust, tant pel que fa l'esser humà, com pel que fa als pobles encadenats. Però sobretot, la major injustícia als nostres dies és la repartició del diner. No cal anar molt lluny, només has d'agafar un tren i anar a Bellbitge o Ciutat Meridiana per adonar-te que hi ha molta gent que viu en condicions precàries. Tos recordem la revolta de la passada tardor a França, l'esclat de ràbia de milers de joves cansats de viure indignament.

- I que fas tu per canviar-ho?

Jo sol res, perquè una persona tota sola no pot intentar canviar el món. Intento crear consciència,ser un altaveu perquè la gent conegui la realitat del que ens envolta. S'ha de fer entendre que a la societat que hi ha camins per canviar tot això,i a dia d'avui tant als Països Catalans com a la resta del món hi han un bon grapat d'associacions i col•lectius que lluiten per les causes nacionals,de classe,o de sexe.

- I la música pot canviar les persones?

No és la música en concret, és l'art en general, qui més que canviar,pot conscienciar. Un quadre, un poema, una cançó…tots aquests elements valen més que mil discursos.

- Però si consciencies, canvies?

En el moment que crees consciència d'un problema en un grup de persones,estàs més a prop de crear una reacció. Però repeteixo: no només és la música, sinó que la televisió és també una gran eina per conscienciar la gent. La qüestió és fer arribar el missatge.

- I a tu la música t'ha canviat?

Home, en certa forma sí. Jo de petit era un negat per la música, i de cop i volta, -deu fer un parell d'anys-, vaig començar a tenir una sèrie d'inquietuds; tenia la necessitat d'explicar-ho. Primer vaig intentar buscar un grup, però no me'n vaig sortir. Tenia molt clar que volia compondre i que volia mostrar tot allò que em cremava dins meu,i amb 16 anys,vaig decidir emprendre el meu camí com a cantautor.

- Quan destaques això de 16 anys, et refereixes que ara no és gaire comú que els joves s'impliquin tant com abans per canviar la societat?

Els joves a dia d'avui segueixen tenint un paper clau en les mobilitzacions socials. Però si quan parlem d'abans ens referim al franquisme, està clar que durant el franquisme la situació era molt més agreujant que ara, i els joves òbviament s'implicaven més fàcilment en les diferents lluites reivindicatives.

- Així ara el món no és tant injust com abans, doncs?

La situació al nostre país no és tant injusta com abans, tot i que no ens podem enganyar;fa 30 anys topàvem amb una pedra afilada, i ara potser en topem amb una que està envoltada de coto-fluix, però també punxa. La repressió política i social després de la caiguda del Franquisme ha disminuït, però si parlem d'Estats Units d'Amèrica penso que estan igual com quan feia cinquanta anys.

- Estan igual de bé, vols dir?

Estan bé per qui és blanc i té diners,i malament per qui és negre i pobre. El que passa aquí és que fa 30 anys hi havia una dictadura que limitava la llibertat de gairebé tot, i això feia que la gent es conscienciés per lluitar contra el règim; tothom veia que s'havia de fer alguna cosa. Però quan Franco va morir van haver-hi molts que es van creure això que en diuen democràcia…

- Així doncs, com a cantautor es vivia millor contra Franco?

Jo no havia nascut, però suposo que era una època en que la gent escoltava més i estaven molt més oberts a actuar. Ara mateix la figura d'un cantautor en la societat és per molts estranya. Molts pensen que ja no s'ha de protestar ,perquè creuen entendre que tot està bé com està. Jo, com molts altres, confiem en seguir avançant, perquè crec que les llibertats d'autodeterminació d'un poble són bàsiques per les llibertats personals de cadascú.

- I ara què és el que fa que una persona com tu es vulgui fer cantautor?

La necessitat d'expressar que no estàs conforme i tens unes inquietuds que compartir. Quan em vaig aventurar en aquest món, ja hi havia en Feliu Ventura o en Cesk Freixas que havien tornat a encendre la flama. La situació de la cançó protesta en els darrers anys era precària, tot aquell gran moviment dels 70' s'havia fós…bé,no del tot, quedaven en Llach i en Raimon,però aquests ja són clàssics.

- I la gent no et diu res quan dius que ets cantautor?

N'hi han que no ho entenen,que et miren com si fossis un cas extrany; però en general et donen suport i t'inclouen com un més dins el món de la música combativa. A part, ara la situació de la música combativa juvenil és immillorable;i aquí al Penedès per exemple,s'hi està coent una bona xarxa amb grups com The Skapotables, Black Sheep o Camarada Kalashnikov.

Entrevista feta i cedida per: Guillem Carol